Des
de Buenos Aires
Des de l’altre costat de l’Atlàntic, tenim una sensació estranya després que sortís com finalment va sortir la declaració de sobirania. Ens ha deixat un gust semblant al d’un caramel que, tot i que al començament és dolç, al final deixa una essència amarga. I, aquest toc amarg molesta a la dolçor de la primera mossegada.
Des
del Casal de Catalunya de Buenos Aires, el més antic del món, estàvem molt
il·lusionats que sortiria ben aviat una declaració que ens posicionés amb
l’anhel de lluitar per una consulta en què definim què volem ser i com volem
viure.
Hem
d’admetre que ens va deixat perplexes el purisme de la CUP. Crèiem que
en un moment on el que es discuteix és el poder per exercir el dret a decidir,
dret democràtic per excel·lència, i amb Madrid pressionant perquè seguim fent
el que vol, no podem caure en aquestes temptacions. I d’això es tracta. De
poder decidir. Volem una llei nova on siguem adults per decidir sobre els
nostres interessos, la nostra economia, la nostra educació i tot això des de la
nostra història i tarannà.
D’altra
banda, la votació va ajudar a prendre consciència que el PSC és una filial de
Madrid. Les referències constants a la legalitat són una excusa per no assumir
que volen seguir amb Espanya. El es que percep és que no podran frenar a les
seves bases i que la decisió aviat els portarà una divisió interna perquè a les
bases socialistes hi ha catalans que pensen en clau sobiranista.
Per
concloure vull tornar al gust dolç del començament. Es va aconseguir votar
afirmativament la declaració sobiranista. Ara ens queda ajudar empentar la
classe política. Cal que els dirigents deixin al marge els seus interessos i
pensin més en Catalunya com a nació. Cal que es posin d’acord i s’aconsegueixi,
efectivament, la consulta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario