En un moment
clau de la vida nacional de Catalunya, el diari del barri ha volgut traspassar
fronteres i parlaramb Josep Puig Bóo (Buenos Aires, 1971), president del Casal
de Catalunya de Buenos Aires, el més antic del món. Aquest psicòleg, teòleg i
filòsof, fa gairebé un any que ha agafat les regnes de la presidencia d’una
associació que vol modernitzar. Combatre ’espanyolització històrica i mediàtica
de l’Amèrica Llatina és el seu principal repte.
Quina és la
tasca del Casal?
Més enllà del
Casal tenim 16 milions d’argentins als que els hem d’explicar qui som. És
important tenir present Catalunya i els esdeveniments del dia a dia, però hem
de mirar més l’Argentina i difondre la nostra cultura al lloc on som. Quan
Catalunya obtingui la independència, cal que l’Argentina i Llatinoamèrica
acompanyin el procés. No serà fàcil, tenint en compte l’arrelada presència
d’Espanya i la percepció homogènia que es té de l’Estat... Per aquest motiu és
important la tasca dels casals. Abans servíem per mantenir llengua i les
tradicions, però ja no podem limitar-nos a ser un espai de trobada. Els
catalans que viuen o viatgen a l’Argentina poden parlar cada dia en català amb els
seus familiars per l’Skype i estar informats del què passa a Catalunya a través
de la xarxa. Des
que sóc president, hem posat l’accent en penetrar en la societat argentina. Hem
signat un conveni amb la Universitat de Buenos Aires per ser lloc oficial de l’ensenyament
del català i estem treballant en un projecte de ràdio web. Els principals
rotatius argentins informen des de Madrid del què està passant a Catalunya i
simplifiquen I estereotipen força el conflicte...
Es fa difícil
penetrar als mitjans argentins. Cap dels meus articles s’han publicat als principals diaris.
La difusió de la
informació es fa des de Madrid i les agències d’aquí treballen a partir d’una
informació esbiaixada. Els casals fem de contrapès dels mitjans, tot i que
Financial Times,darrerament, està donant cobertura i cert suport al
plantejament independentista. El periodisme argentí mira molt els EUA i sembla
que augmenten les simpaties amb Catalunya.
Els casals del
Con Sud de l’Amèrica Llatina heu signat recentment un manifest en suport a la
independencia de Catalunya. Va ser una decisió unànime?
No vàrem
contemplar cap altra opció. Per a nosaltres si no aconseguim la independència
al llarg de l’etapa que vàrem iniciar l’11 de setembre serà un cop dur. En els
seus inicis el Casal no tenia una ànima independentista, però amb el temps,
sobretot arran dels catalans exiliats de la Guerra Civil Espanyola, va revifar
l’anhel sobiranista. La Comissió que jo presideixo és netament independentista.
El PP va endegar
una campanya en contra dels ajuts de la Generalitat a les delegacions i als
casals. De quin pressupost estem parlant?
Ens va doldre
molt el tancament de la delegació catalana a Buenos Aires. Tot i així, i sense
simpatitzar amb el PP, cal dir que tenen part de raó. En alguns casos, les subvencions
han acomodat el personal. De vegades per manca d’idees o d’altres per
discussions internes no hem fet una feina més important a Buenos Aires i a
l’Argentina.
Què vol dir?
Som
‘argentinocatalans’, és a dir, tenim identitat catalana, però vivim a l’Argentina.
No sé si té molt sentit que la Generalitat doni diners tots els anys. Una altra
cosa és que atorgui ajudes puntuals per activitats i projectes, com la difusió
de la llengua o la història. Però hem d’avançar cap a l’autofinançament. Ara
bé, no és cert que l’ajut de la Generalitat hagi provocat més retallades, em
semblaria cruel que tot d’una deixin alguns casals sense ajuda. Estem parlant
d’ajuts petits, de 8.000 euros l’any, vitals per alguns casals.
Argentina és una
nació jove, de 200 anys. Costa entendre que en fa 800 ja existia una
sensibilitat col·lectiva catalana... En general, hi ha un profund
desconeixement. Pocs saben que el 1810, en el primer govern independent
d’Espanya, dos catalans, Joan Larrea i Domingo Matheu, van ser vocals. Per no
parlar de la música de l’himne argentí, composada fer un altre català.
Creu que els
partits polítics estarán a l’alçada?
No tenen més
remei. La societat civil catalana ha parlat. El treball d’Òmnium Cultural o de
l’Assemblea Nacional Catalana ha estat admirable i ara toca respondre el 25 de
novembre. Cal que els diputats es defineixin abans dels comicis i que es
respecti la majoria. Si el nombre d’escons és contundent, no caldrà referèndum,
sinó proclamar l’Estat Català.
Què li pot
aconsellar l’Amèrica Lletina a Europa per sortir de la crisi?
És la mateixa
crisi del sistema capitalista que vam patir nosaltres. No pot ser que el FMI,
que va ensorrar l’Argentina –s’ha demostrat que el nostre era un deute
inventat— i Grècia doni les directius per resoldre res. Passa el mateix que amb
Catalunya i el referèndum. Res será legal dins la mentalitat imperialista
d’Espanya. I, de la mateixa manera, cap solució servirà per millorar res en el
marc del capitalisme. Cal generar noves lògiques i, per això, cal sortir de la
lògica de Madrid i del capital.
